L’aeblancafort participa a la marato de berga, el nostre representat es el Jordi Garcia.
La Marató de Berga marcava el meu retorn al trail running i a les curses de muntanya després del meu periple per les triatlons de llarga distància.
Sortim a les 7 del Passeig de la Industria i ja enfilem cap amunt per Sant Francesc, creuem la carretera de St. Llorenç i agafem un cami cap amunt que pica que dona gust. Al km 3 trobem el control de la pista de la Figarassa, aprofito per beure aigua en l’avituallament, creuem la pista i cap amunt altre cop, ja portem 200 metres de desnivell positiu i ara ja comença a picar de debó.
Conforme hem anat guanyant alçada el paissatge cada cop és més xulo, els camins i corriols és tornen més durs i técnics fins a arribar a quasi 2000 metres d’alçada. Ara ens espera una baixadeta a camp obert primer en forma de camí pedregós i després de prat verd on aprofito per apretar una mica el ritme; arribo a l’avituallament i control de Rasos de Peguera (km 12’5).
A partir d’aqui comença la pujada de 700+ i poc més de 3kms que ens faràn treure fetge a tots els corredors…jo ja vaig preparat, ja me la conec aquesta!. Ja per començar puc observar el maravellós paissatge en el qual puc veure belles parets que s’alçen majestuoses, molt altes, que només observant-les acollonen! se’m cau la baba amb tal prodigi de la naturalesa. En plena pujada em trobo a la Dolors Morcillo que em diu que l’any que vé no hi tornarà, que és molt dur!! (tots pensem el mateix, però a l’endemà ja pensem en tornar…almenys jo! jeje). Després de coronar aquesta pesadilla de muntanya ens vé la baixada fins al refugi d’Ensinja, les potes em fan molt de mal degut a l’esforç anterior i noto els primers síntomes de que patiré de valent avui, l’esforç que vaig fer a l’Ironcat ja comença a ser present a les cames (cosa d’esperar).
Es van incorporant més gent fins arribar a un grupet de 4 persones on ningú té forces ni per parlar ni collons d’adelantar a ningú, aqui tothom està treient fetge i passant el seu calvari particular. La cosa cada cop és va fent més i més interminable i la calor minva físic i mentalment fins a tornar-se en tot un calvari!…
Al arribar al km 30 vé la baixada, que la faig amb un company que me anat trobant durant tota la cursa, un tal Jordi Soler, entre ell i jo ens anem arrossegant i fent-nos relleus. La baixada alterna pista amb corriols de fang i després pedra. Es fa dura per que és tècnica i les cames pateixen un colló. del km 37 al 40 és un puja-baixa infernal on has de pujar i baixar escales en alguns trams. Fins aqui he anat agafant la davantera en el grupet de tres però ja em noto «pajaru» i em venen arcades, per postres em fotu un pinyaco per culpa de la fatiga que porto a les potes, el Marc em té que aixecar i tot.
Arribar fins al santuari de Queralt se’m fa realment tota una odisea, i el sol i la calor piquen que dona gust, per estones em venen petits marejos. Del Santuari fins a Berga són 3kms baixant escales i després per un camí amb trams de terra i pedra; tinc les potes realment cremades, ara si que estic realment cremant pota! Quan arribem a Berga jo ja vaig «pajaru» total però res de caminar! com a l’Ironcat!. Després de passar per alguns dels seus carrers arribem al Passeig de la Industria on està l’arribada. Faig l’últim sprint (si és pot dir sprint) apretant les dents fins creuar la linia d’arribada. Ara si! estic molt feliç!! i baixant 25 minuts el temps de l’any passat. La medalla que em penjen em sap a gloria. D’aquesta experiència en trec que haig de recuperar com cal, descansar més i millor.
1.Pag. D'interes
2.Calendari curses
3.Blogs interesants
4.Fotografies
comentaris!!
- Libby en 5. ASS. CONTACTE
- Libby en 5. ASS. CONTACTE
- Shelby en 5. ASS. CONTACTE
-
activitats recents!
arxius
patrocinadors
agenda
