L’A.E.BLANCAFORT ACONSEGUEIX DOS FINISHER’S A L’IRONCAT.
El dissabte 12 de maig a l’Ampolla es va celebrar l’Ironcat, campionat de Catalunya de triatló de llarga distancia. A les 6 del matí obren boxes, per l’ambient que es respira, tot fa pensar que serà una bona jornada de triatló. Preparem tot el material que farem servir durant la cursa, ens enfundem el neoprè, triatletes i jutges anem fent camí cap a la platja de l’arquitecte, on tindrà lloc la sortida, amb la disciplina de la natació.Tots fem una mica d’escalfament entrem a l’aigua per tenir el primer contacte, alguns estiraments i tots cap a radera de la línia de sortida; això esta a punt de començar. Sona la botzina, tots els triatletes sortim corrents cap a l’aigua i comencem a nedar les 3 voltes que s’han de donar al circuit marcat per 4 boies, del que consta aquest sector, per completar els 3800 m a l’aigua. L’aigua tenia bona temperatura, em trobo molt bé,deseguida agafo un bon ritme, pero no es fins l’última volta que em sento el cos disposat a donar-ho tot a l’aigua i així ho faig, surto amb 1h del mar.
Corrents m’enfilo cap a boxes, em trec el neoprè, ulleres i casquet de natació, em prenc un gel, em poso el casc, ulleres de bici, dorsal i mitjons, i surto corrents de boxes amb la bicicleta agafada amb les mans fins la línia on ja es pot pujar; comença el sector de ciclisme.
Aquest sector consta de 6 voltes a un circuit de 30 km per fer els 180 de la prova.
La primera volta em serveix per començar agafar la postura idònia a sobre de la bicicleta i anar escalfant els músculs, sempre pensant que t’has d’hidratar i menjar, les tres primeres voltes passen sense res, a partir d’aquesta es quan comença a bufar vent i ens endureix la prova. Tot i així, es quan em trobo per primer cop a la meva dóna, el meu fill i la meva família A E Blancafort, això fa que el vent passi a un segon terme, ja que m’acaben de donar una injecció de força. Acabo molt be aquest sector, sempre m’he guardat un punt per la marató. L’acabo amb 6 hores més, ja en porto 7.
Arribo a boxes, deixo la bicicleta, em trec el casc, em poso la gorra, les sabatilles per córrer, li dono la volta al dorsal i vaig corrents al lavabo per buidar líquids; ja em dirigeixo a l’última disciplina; la carrera a peu. 6 voltes de 7 km per fer els 42.
Aquí si que hem d’anar amb molt de cap, el termòmetre esta marcant a la bora dels 36°, serà uns marató duríssima.
Començo a córrer, vaig adaptant les cames a aquest nou moviment i agafant la velocitat de creuer perque em porti fins l’arribada.
A cada volta vaig menjant fruita, sobretot síndria, bevent molta aigua, de tant en tant isotònics, posant-me molt de gel a l’esquena perquè em serveixi de refrigeració. A cada volta em vaig trobant amb la meva gent, que et donen energia per anar endavant i no penso en altre cosa que en arribar. Quan ja començo l’última volta, tot es fa mes llarg; no trobo el moment d’arribar. Enfilo ja el passadís cap a meta, el meu fill m’està esperant per arribar corrents al costat meu i aixo encara fa mes gran aquest moment. Son 4 hores i 15 minuts mes els que m’han fet falta per acabar la cursa, els que sumats amb les transicions fan un total de 11hores i 19 minuts.
Ja soc un Ironman!!!! Un somni fet realitat. Destapem un màgnum de cava i ens ruixem per celebrar aquesta fita, tot son abraçades i petons; jo l’home més feliç del món. DISSABTE DOS MES CAP A L’IRONMAN DE LANZAROTE
